Per què cal esterilitzar la teva mascota?

Tots sabeu de la importància de vacunar i desparasitar els vostres animals de companyia, però molt pocs saben quina importància té l'esterilització.

A més, hi ha molts mites sobre aquest tema com ara que totes les femelles han de tenir almenys una cadellada per perllongar la seva vida, que els mascles perden l'instint o que tant mascles com femelles perden vitalitat i es mostren més apàtics; res més lluny de la realitat.

L'esterilització (o també castració) és el procés quirúrgic pel qual s'extreuen els ovaris i l'úter en les femelles i els testicles en els mascles. Es tracta d'una cirurgia ràpida i senzilla (sobretot en el cas dels mascles) en la que el risc és mínim i l'animal es recupera ràpidament.

Quins són els beneficis que comporta?

D'una banda (i el més evident), s'evita que puguin aparellar-se i per tant, que evitem cadellades no desitjades. Cada cop més, a protectores i gosseres arriben cadells de pocs dies per aquest motiu. És una de les principals causes d'abandonament, ja sigui perquè s'ha escapat la gossa en zel i l'ha muntat un gos del carrer sense que el propietari en sàpiga res, o bé, perquè no s'han pogut “col·locar” tots els cadells de la cadellada en altres cases.

D'altra banda, hi ha una llarga llista de beneficis sobre la salut i el comportament del vostre gos/gat.

En el cas de les femelles:

• S'eviten les molèsties que ocasiona durant el període de zel com les taques dins de casa, l'atracció dels mascles, l'ansietat i, en les gates, els miols intempestius.
• S'evita l'embaràs psicològic (pseudogestació) que apareix en algunes gosses desprès del zel i comporta molt malestar per l'animal.
• Amb l'esterilització desapareix qualsevol malaltia que afecti al tracte reproductor com són els quists ovàrics i les infeccions uterines o piòmetres, que poden suposar un risc per a la vida de la teva gossa/gata.
• Un dels factors més importants i que cal valorar a l'hora de plantejar-se l'esterilització en una femella és que es redueix el risc que apareguin tumors de mama. Com més aviat es realitzi la castració en les femelles, menor serà el risc de patir aquests tumors. Cal tenir en compte, que el 50% dels tumors de mama en les gosses són malignes i el 90% ho són en les gates.

 En el cas dels mascles:

• S'evita el marcatge amb orina, principalment en els gats.
• Es redueixen els problemes de dominància i l'agressivitat enfront a altres mascles.
• Es redueix l'ansietat i, en molts casos es podran evitar problemes d'”escapisme”.
• Afecta positivament en problemes de pròstata i altres malalties.

A quina edat puc castrar la meva mascota?

Sobre això hi ha molta varietat d'opinions, es podria dir que “cada maestrillo tiene su librillo”: un animal es pot castrar a partir de les 8 setmanes d'edat però, personalment, crec que és massa aviat. Una altra opció, és esterilitzar-los abans de que arribi a la maduresa sexual (cap als 5 mesos d'edat). És cert, que quant més aviat esterilitzeu al vostre gos/gat, més es reduirà el risc de possibles problemes futurs, però jo sempre aconsello que s'esterilitzin en quant arribin a la maduresa sexual, així ens assegurem que durant el seu creixement hagin rebut tots els estímuls hormonals necessaris. Sigui com sigui, el més adequat és confiar en el criteri del vostre veterinari.

Té algun efecte secundari?

Si bé és cert que l'esterilització pot comportar un risc de sobrepès, adequant la quantitat de pinso en funció de les necessitats de la vostra mascota i/o donant-li una dieta especial per a animals castrats, podreu evitar-ho.

Quant costa l'esterilització?

En quant al cost econòmic, val a dir que l'esterilització és una inversió única en la salut de la teva mascota. Si compares el que et costa la cirurgia amb les despeses que ocasiona una mare prenyada o lactant i la cria, vacunació, desparasitació i alimentació dels cadells fins que es poden separar de la mare, et ben asseguro que és molt més econòmica l'esterilització; i tot sense tenir en compte que hi hagi alguna complicació i s'hagi de fer una cesària d'urgència!

En definitiva, l'esterilització millora la qualitat de vida de la teva mascota, redueix el nombre d'abandonaments i està demostrat que aporta més avantatges que inconvenients.

Sigues responsable i pensa en la salut del teu amic de quatre potes. L'esterilització us estalviarà molts mals de cap!

Quines vacunes necessita el teu gos?

Avui tornaré a parlar de vacunes, però en aquest cas, de les vacunes que s'administren als gossos, les malalties enfront les que actuen i quina és la pauta de vacunació a seguir (cada veterinari segueix una pauta determinada en funció de l'edat del gos i l'ambient on es trobi, però per norma general, totes les pautes són molt similars).

Com en el cas dels gats, i sé que molts de vosaltres us sorprendreu al llegir això, no hi ha cap vacuna obligatòria. Únicament, la vacuna de la ràbia és obligatòria en certs casos (ja en parlarem). Però sí que és important seguir una bona pauta de vacunació per a que el teu gos quedi immunitzat enfront certes malalties i el mantinguis en les millors condicions de salut.

Doncs comencem a explicar breument les malalties enfront les que vacunem els gossos:

* Parvovirosi: és una infecció vírica gastrointestinal molt freqüent en cadells que cursa amb vòmits, decaïment i diarrees severes. No hi ha un tractament específic, sinó que és el sistema immunitari del gosset amb l'ajuda d'un tractament de suport, el qui ha de vèncer el virus. És una de les principals causes de mort de cadells menors de 6 mesos i és molt contagiosa.

* Brom ("Moquillo"): també es tracta d'una infecció vírica que principalment afecta a cadells i cursa amb signes respiratoris com mocs (d'aquí el seu nom), tos, dificultat per respirar, etc. però també pot cursar amb vòmits, diarrea, febre, i en casos més greus, amb signes neurològics. Com en el cas de la Parvovirosi, és una malaltia molt contagiosa i si no es detecta a temps hi ha poques probabilitats de que el gosset sobrevisqui.

* Hepatitis: és una malaltia produïda per un adenovirus caní de tipus I. Pot cursar amb un quadre sobreagut en el que el gos mor a les poques hores, o un quadre amb febre, anorèxia, augment de les secrecions nasals i oculars, conjuntivitis, vòmits i edema dels teixits subcutanis. Com en els casos anteriors, no existeix un tractament específic i si no es detecta en una fase inicial pot comportar la mort del gos. És altament contagiosa, ja que el virus té la capacitat de sobreviure durant mesos a temperatures inferiors a 4ºC.

* Leptospirosi: és produïda pel bacteri Leptospira. Al tractar-se d'una malaltia bacteriana, podem tractar el nostre animal amb diferents antibiòtics i un tractament de suport per restaurar el bon funcionament dels òrgans afectats. La importància de vacunar enfront la leptospirosi radica en el fet de que es tracta d'una zoonosi (es pot transmetre del gos a les persones) i en casos greus pot comportar no només la mort del gos, sinó també de les persones.
Aquestes quatre vacunes s'administren conjuntament en l'anomenada vacuna TETRAVALENT.

* Traqueobronquitis infecciosa canina: també coneguda com a "Tos de les gosseres", és produïda per un complex de patògens entre els que destaquen la Parainfluenza canina i l'adenovirus caní tipus II. Cursa amb tos seca i arcades produïdes per l'esforç que fa el gos al intentar eliminar la mucositat que té a la tràquea. També pot haver-hi secreció nasal i ocular i en casos més greus broncopneumònia. És bastant contagiosa i freqüent en comunitats de gossos com gosseres o guarderies. Hi ha veterinaris que inclouen aquesta vacuna per sistema, però en realitat, si no tens més d'un gos i/o no el deixes en guarderies on pugui conviure amb altres gossos afectats, no és una vacuna necessària.
Aquesta vacuna es pot administrar conjuntament amb la vacuna Tetravalent.

* Ràbia: la ràbia és una malaltia que a Espanya està eradicada (a excepció de Ceuta i Melilla que de tant en tant apareix algun cas). És per això que en algunes comunitats autònomes com Catalunya, la vacuna és voluntària i no cal posar-la a no ser que tinguis intenció de viatjar amb el teu gos a l'estranger o a les comunitats autònomes on sí és obligatòria la vacuna. En cas de que tinguis un gos agressiu, també et recomanaria que el vacunessis enfront la ràbia, més que res per evitar-te problemes en cas de que mossegués a alguna persona que volgués buscar-te les pessigolles (desgraciadament n'hi ha moltes d'aquestes).
*Leishmaniosi: Ja n'hem parlat detalladament sobre la Leishmaniosi en una entrada anterior. Teniu tota la informació sobre la malaltia i la vacuna al següent enllaç: Leishmaniosi.

Etna no em miris amb cara de pena, és pel teu bé!

Quina és la pauta de vacunació a seguir?
1) A les 6 setmanes es posa una primera dosi enfront el Parvovirus i el Brom. És l'anomenada vacuna Puppy.
2) Al cap de 2 setmanes es fa la segona dosi que inclogui també Hepatitis i Leptospirosi (vacuna Tetravalent). Si volem vacunar enfront la Traqueobronquitis infecciosa, també és en aquest moment que l'administrarem.
3) Desprès de 2 setmanes més, fem una última dosi de la Tetravalent (+/-Traqueobronquitis infecciosa).
4) Posteriorment es fa un recordatori anual.
5) Als 6 mesos d'edat es posa la vacuna de la ràbia i es re-vacuna anualment.
6) Als 6 mesos d'edat (si no vacunem enfront la ràbia) o desprès d'1 mes d'haver vacunat de la ràbia, comencem amb la tanda de vacunes enfront la Leishmaniosi (3 dosis separades de 3 setmanes). Posteriorment, es re-vacuna anualment. 

Espero que us hagi semblat interessant i útil per a la bona convivència amb el vostre company de 4 potes. Ja sabeu que si teniu qualsevol dubte podeu contactar amb mi via mail, telèfon o per aquí mateix.

Un guau i un meu per tots vosaltres!!

Quines vacunes necessita el teu gat?

Avui parlaré de quines són les vacunes que s'administren als gats i la pauta de vacunació que cal seguir.

Primer de tot, heu de saber que NO hi ha cap vacuna obligatòria, únicament la vacuna de la ràbia és obligatòria però només en determinats casos, ja en parlaré més endavant. 

Ara bé, que no siguin obligatòries no vol dir que no les haguem de posar, ja que és la manera més efectiva que hi ha per protegir el teu gat enfront determinades malalties. Cal tenir en compte que una bona cura del gat no només es centra en donar-li de menjar, acaronar-lo i jugar amb ell; les vacunes són una part essencial d'una tinença responsable i ajudaran a que el teu gat visqui durant molt més temps.

Les malalties enfront les que vacunem els gats són:

* Rinotraqueitis: és una infecció de les vies respiratòries causada pel virus de l'herpes felí tipus I. És molt contagiosa i pot afectar a gats de qualsevol edat.

* Calcivirus: com l'anterior, també és un virus que dóna lloc a una infecció de les vies respiratòries.

*Panleucopènia: és una infecció vírica, molt contagiosa i amb elevada mortalitat, produïda per un parvovirus que es multiplica dins la medul·la òssia i el tracte digestiu. No existeix un tractament específic, sinó que és el sistema immunitari del gat el que ha de lluitar per vèncer el virus.

Aquestes tres vacunes es posen juntes en l'anomenada vacuna TRIVALENT.

* Leucèmia: és una malaltia causada per un virus que ataca a les cèl·lules sanguínies i al sistema limfàtic dels gats, donant lloc a un deficiència del sistema immunitari. És la principal causa infecciosa de mort en els gats domèstics. Majoritàriament es transmet per contacte directe amb la saliva de gats infectats ja sigui per mossegades o per llepades, però també es pot transmetre per la sang, els excrements, les secrecions nasals, l'orina i la llet.

Hi ha gats que tot i estar infectats, no mostren signes de malaltia per la qual cosa, abans de vacunar el teu gat enfront aquesta malaltia se li ha de fer un test per comprovar si és negatiu o positiu (en aquest últim cas no es podria vacunar).

En cas de que el vostre gat no tingui accés a l'exterior ni tingui contacte amb altre gats no és una vacuna necessària. Es recomana vacunar contra leucèmia aquells gats que tinguin accés a l'exterior, quan tenim més d'un gat a casa o quan el vostre gat té contacte amb altres gats i no sabem si algun pot tenir leucèmia.
Aquesta vacuna es pot administrar sola o juntament amb la trivalent.

* Ràbia: la ràbia és una malaltia que a Espanya està eradicada (a excepció de Ceuta i Melilla que de tant en tant apareix algun cas). És per això que en algunes comunitats autònomes com Catalunya, la vacuna és voluntària i no cal posar-la a no ser que tinguis intenció de viatjar amb el teu gat a l'estranger o a les comunitats autònomes on sí és obligatòria la vacuna. 

Quina és la pauta de vacunació?
1) A les 10 setmanes s'administra la primera dosi de la Trivalent. Sola o juntament amb la vacuna de la Leucèmia felina, en cas de que prèviament s'hagi fet un test per comprovar que el gat és negatiu al virus.
2) Al cap de 4 setmanes es fa la segona dosi de la Trivalent (+ Leucèmia)
3) Posteriorment es fa un recordatori anual.
3) Si no hem administrat la vacuna de la Leucèmia juntament amb la Trivalent, s'hauria d'administrar la primera dosi al cap de 4 setmanes d'haver administrat la vacuna Trivalent i, posteriorment, fer una segona dosi al cap de 4 setmanes més.
4) Als 6 mesos es posa la vacuna de la ràbia i es re-vacuna anualment.

Tot i que sempre s'ha aconsellat la re-vacunació anual, en gats adults s'ha vist que l'efecte de la vacuna pot arribar a durar fins a 3 anys, així que es podria fer la re-vacunació cada 3 anys. Consulta-ho amb el teu veterinari i demana-li informació sobre el període de vacunació que t'aconselli per al teu gat adult.

Espero que us hagi semblat interessant l'entrada d'avui. Properament parlaré de la pauta de vacunació dels gossos.

Un guau i un meu per tots vosaltres!

Parlem de la Leishmaniosi

En l'anterior post, vaig parlar dels mètodes que es poden utilitzar per evitar que els paràsits externs infestin la vostra mascota i evitar així, la transmissió d'algunes malalties. Avui parlarem d'una d'aquestes malalties: la Leishmaniosi del gos.

Degut a la importància de la malaltia, al fet de que ens trobem en una regió on hi ha un elevat nombre de casos i per les consultes que rebo durant les visites, crec que aquesta informació us semblarà força interessant i valuosa.

Transmissió

La Leishmaniosi és una malaltia parasitaria, això vol dir que és produïda per un paràsit, anomenat Leishmania Infantum. Aquest paràsit viu dins de les cèl·lules sanguínies del gos, però per a que pugui ser causant de la malaltia ha de passar una part del seu cicle biològic dins d'un mosquit del gènere Phlebotomus. Això vol dir que no és una malaltia de transmissió directa entre gossos per mossegades, saliva, contacte amb ferides o excrements, ja que la Leishmania Infantum ha de patir una sèrie de transformacions dins del Phlebotomus que li permetin tornar a ser infectiva. Així doncs, la malaltia únicament es transmet per la picadura d'un mosquit que en el seu interior tingui la Leishmania Infantum (per tant, aquest mosquit prèviament ha d'haver picat un gos que estigui afectat per aquesta malaltia).

Espanya i, sobretot la regió mediterrània té un clima ideal per a l'activitat del Phlebotomus i aquest és altament actiu quan comença la calor (finals d'abril) fins al setembre o l'octubre. Sobretot habita en les zones humides, ja que diposita els seus ous entre les plantes properes a aigües estancades com estanys o rius de poc cabal. En el següent mapa podeu veure les zones on hi ha un major nombre de gossos amb Leishmaniosi, com veureu, Catalunya és una zona molt endèmica.

La Leishmaniosi pot afectar tant mascles com femelles, totes les races són susceptibles, però s'ha vist que algunes com el Bòxer, el Cocker Spaniel, el Rottweiler i el Pastor Alemany semblen més susceptibles per a desenvolupar els símptomes de la malaltia. Afecta a gossos de totes les edats, però hi ha més risc en animals joves o geriàtrics que tenen un sistema immunitari més dèbil. 

El risc a contraure la malaltia també augmenta en aquells gossos que passen la major part del temps a l'exterior, sobretot els que dormen fora de casa, ja que estan més exposats a la picada del mosquit que actua  durant l'alba i al vespre.

La Leishmaniosi pot afectar a molts altres mamífers, entre ells els gats i les persones, però la diferència està en que el sistema immunitari dels gossos és incapaç de combatre correctament el paràsit, tal i com ho fan les altres espècies i per això és susceptible a patir la malaltia. La incidència en persones és molt baixa i només es presenta en casos d'immunosupressió.

Simptomatologia

Els símptomes clínics que presenti el teu gos poden ser molt variats i depenen de l'estat del sistema immunitari de l'animal, del grau d'infestació i dels òrgans que estiguin afectats. Cal tenir en compte que és una malaltia multiorgànica i es poden presentar símptomes molt variats.

Inicialment, els símptomes són molt subtils i inespecífics. Si observeu bé el vostre gos potser noteu que està menys actiu i/o més trist, sembla cansat. També és possible que trobeu alguna lesió a la pell, pèrdua de pèl (sobretot al voltant dels ulls) o que observeu un creixement exagerat de les ungles.

A mesura que avança la malaltia es pot observar una pèrdua de pes, febre persistent, engrossiment dels ganglis, veureu que beu i orina més del que és habitual (a l'estiu acostuma a passar desapercebut), pot ser que sagni pel nas,... Hi ha una gran varietat de símptomes! Així que davant qualsevol dubte comenteu-ho al vostre veterinari per confirmar o descartar la malaltia.

Molts gossos poden no mostrar signes de malaltia, però estar igualment infectats amb Leishmania Infantum. Això és degut a que el paràsit pot estar durant mesos inactiu dins del vostre gos o perquè el seu sistema immunitari és resistent al paràsit (però en qualsevol situació d'immunosupressió o estrès pot aparèixer la malaltia).

Diagnòstic

El diagnòstic de la malaltia es fa per mitjà d'un anàlisi de sang.

El més fàcil és fer un test ràpid que amb una goteta de sang i després d'uns 15 minuts et diu si el teu gos està infectat o no per Leishmania Infantum. En cas afirmatiu, ja es procediria a fer un anàlisi de sang complert, per veure quin és el nivell de paràsit que hi ha en sang i quins òrgans han estat afectats per la Leishmania Infantum.

Com he dit anteriorment, els signes clínics a l'inici de la malaltia són molt subtils i inespecífics i hi ha alguns gossos que poden no mostrar signes clínics, per això el més recomanable és fer un test ràpid de diagnòstic un cop l'any (preferiblement a finals de la tardor) per descartar la presència del paràsit. Cal tenir en compte, que una detecció precoç de la malaltia dóna millors perspectives en quan al tractament. 

Exemple de test ràpid per detectar Leishmania

Tractament

Els tractaments existents, ajuden a controlar la malaltia, però no la curen. Hi ha molts gossos que no responen al tractament i acaben morint, sobretot en casos de detecció tardana on es diagnostica insuficiència renal produïda per la Leishmania.

Els dos productes bàsics que s'usen són el Glucantime (sobertot en la fase de xoc) que té un efecte leishmanicida i l'Alopurinol (no mata la Leishmania però la manté en quantitats mínimes). En funció de l'estat de la teva mascota i del grau d'infestació, s'hauran de combinar amb altres tractaments o pinso especial que ajudin a recuperar els òrgans danyats.

És important tenir en compte, que els gossos malalts han de ser controlats periòdicament amb anàlisis de sang per fer un seguiment de la malaltia i ser novament tractats si hi ha indicis de recaiguda. Com he dit, el tractament ajuda a controlar la malaltia, però no la cura.

Prevenció

Com en tots els casos, el millor és posar tots els nostres esforços en la prevenció. Les diferents estratègies a seguir són:

- No deixar que el gos dormi a l'exterior per evitar les hores de màxima activitat del mosquit.

- Tractar el gos de forma periòdica amb ectoparasiticides que actuïn repel·lint els mosquits, com els comentats en l'anterior post, principalment l'Scalibor®.

- Vacunar la vostra mascota contra la Leishmania. Des de fa uns 3 anys que tenim al mercat la vacuna contra la Leishmaniosi (CaniLeish®). Aquesta vacuna no evita que el mosquit piqui al teu gos (per tant, no evita la infecció), però sí que evita que es desenvolupi la malaltia perquè la seva funció és reforçar el sistema immunitari del gos per a que faci front a la Leishmania. Com sempre que parlem de medicaments, no és efectiva al 100%, però està demostrat amb estudis científics que el 92.7% dels gossos vacunats no desenvoluparan els signes clínics de la malaltia. 

Aquesta vacuna es pot administrar a qualsevol gos a partir dels 6 mesos d'edat. La primo-vacunació, requereix l'administració de tres dosis separades en intervals de tres setmanes i desprès s'ha de fer un recordatori anual, com en qualsevol altra vacuna. Al ser un vacuna tant nova i on Virbac en té la patent, el preu és bastant elevat, però si penseu en el que us costaria el tractament si el vostre gos desenvolupés la malaltia, veureu que és molt millor invertir en la prevenció.

Lo ideal seria combinar les tres estratègies per fer front a la Leishmaniosi, però si sou una mica escèptics amb la vacuna, feu una bona inversió en pipetes i/o collars que actuïn com a repel·lents del mosquit.

Per finalitzar us deixo una foto d'en Merlin. Al juny passat el seu amo va observar certa apatia i uns granets a la zona del morro del gos. De seguida li vam fer el test i va sortir positiu a la Leishmania. Per sort, es va fer una detecció precoç i un cop fet el tractament de xoc, en Merlin ja torna a ser el de sempre. Tot i que s'ha d'anar fent controls de seguiment, la malaltia està controlada. Oi que està guapo?

Ja sabeu que si necessiteu més informació sobre el tema o voleu resoldre alguns dubtes al respecte, podeu contactar amb mi via mail (aida.lain@veterinaris.cat), per whatsapp o trucant al 696356389.

Fins al proper post! Espero que passeu unes magnífiques vacances de Setmana Santa! Un meu i un guau per tots vosaltres!

Protegeix la teva mascota

Ara que comença el bon temps, s'ha de començar a pensar en protegir els vostres peluts enfront els paràsits externs. En el post d’avui, parlarem de quins són aquests paràsits i la manera més fàcil de combatre’ls. No explicaré els detalls de les malalties que aquests paràsits poden transmetre perquè sinó el post seria interminable. En altres entrades ja explicaré més detalladament algunes de les malalties que els paràsits externs poden transmetre. D'altra banda, parlaré de molts productes, sapigueu que a mi no em patrocina cap marca comercial, i si us aconsello algun producte, és perquè prèviament l’he utilitzat i estic contenta amb els resultats obtinguts.

Els paràsits externs més comuns que afecten a gossos i gats són les puces, les paparres i el mosquit Phlebotomus (aquest últim només afecta al gos). La importància de la protecció no radica únicament en les molèsties que suposa trobar el vostre gos o gat parasitat amb aquests “individus”, sinó en el fet que aquests paràsits són portadors de moltes malalties, algunes de tant greus que poden comportar la mort del vostre amic.

Les Puces
Les puces són paràsits externs que s'alimenten de la sang de la vostra mascota. L'època en la que les puces són actives va des del mes d'abril fins a finals de novembre, però depenent de la zona en la que us trobeu, les puces poden ser un problema durant tot l'any.

El trastorn que més freqüentment provoquen les puces és la  dermatitis al·lèrgica per picadura de puça. Una gran població de gossos i gats, són al·lèrgics (o molt sensibles) a les substàncies que la puça allibera quan pica. Es pot fer un tractament simptomàtic per solucionar el problema, però l’única manera de combatre aquesta malaltia és fent una bona prevenció utilitzant els productes adequats. Altres trastorns que poden provocar les puces són anèmia (per una gran infestació de puces) i la transmissió d’altres paràsits o microorganismes que donaran lloc a diferents malalties.

Per protegir el nostre gos o gat enfront les puces, el producte que més bons resultats dona són les pipetes. De pipetes n’hi ha de moltes cases comercials, les més conegudes són les Frontline Combo (Merial) o les Advantix (Bayer). Jo ara utilitzo unes que es diuen Activyl Tick Plus (MSD) per gossos o les Activyl (MSD) per gats, funcionen igual de bé i com no són tant conegudes surten més bé de preu (totes tres, menys l'Activyl per gats, actuen enfront puces i paparres). També hi ha pipetes amb una composició a base de substàncies naturals, personalment no les he provat, però la veritat és que sóc una mica escèptica sobre la seva efectivitat. Tingueu en compte que les pipetes per gossos són tòxiques pels gats, i que la quantitat de substància a aplicar va en funció del pes corporal de l'animal.

El segon mètode més usat per evitar la parasitació per puces, són els collars com el Preventef (Virbac) que actua enfront puces i paparres. L’avantatge dels collars respecte a les pipetes, és que són més econòmics i duren més (les pipetes s’han d’aplicar un cop cada mes o mes i mig, i els collars duren de 4 a 6 mesos en funció de la marca), però no són tant efectius i la majoria desprenen una olor bastant desagradable. Jo només els aconsello (el collar Natura de la Virbac) en cas de cadells en els que encara no es poden usar les pipetes.

Altres productes menys usats serien els tractaments per via oral com les pastilles Program Plus (Novartis) que presenten l’inconvenient que no acostuma a ser fàcil que els gossos o gats es prenguin pastilles i que s’han de donar mensualment; i els productes que s’apliquen en spray com el Frontline Spray (Merial) o en banys com el Barricade (Fort Dodge) que són efectius en casos d’una gran infestació per usar-los de forma momentània.

Les Paparres

Les paparres també són paràsits que s'alimenten de la sang de la vostra mascota i freqüentment es detecten en mesos calorosos i humits, presentant pics en la primavera i la tardor. Poden transmetre organismes que causen diferents malalties, entre les que destaquen la Babesiosi, l'Ehrlichiosi i la Borreliosi, una malaltia que també pot afectar als humans (no per transmissió directa pel gos, sinó per la picadura de la paparra). Són malalties força greus, que cursen amb quadres bastant generalitzats, que requereixen d'un tractament amb antibiòtics prolongat, i depenent de l'estat en el que es trobi la vostra mascota pot haver-hi risc de mort.
Com en el cas de les puces, una gran infestació amb paparres, pot donar lloc a una anèmia important que anirà debilitant la vostra mascota.

La majoria de productes que us he comentat que són efectius enfront les puces, també ho són enfront les paparres. Quan aneu a comprar les pipetes o collar, fixeu-vos que en l’envàs us posi que actuen enfront els dos paràsits, així amb un sol producte els matem als dos. L’únic producte dels que he comentat abans que no actua enfront les paparres és el Program Plus (Virbac).

Flebòtom
El flebòtom és el mosquit responsable de la transmissió de la Leishmania, un paràsit que dóna lloc a la Leishmaniosi. El flebòtom per sí sol no és un perill pel vostre gos, el problema apareix quan aquest mosquit està prèviament infectat per la Leishmania. La seva activitat es concentra des de finals del mes d'abril a finals d'octubre i acostuma a trobar-se en zones rurals o en els jardins i parcs de les ciutats, sobretot en zones humides.
La Leishmaniosi és una malaltia endèmica a Catalunya i cursa amb un quadre multi-orgànic (afecta a la majoria d'òrgans de la vostra mascota).
És important protegir les vostres mascotes enfront aquest paràsit, ja que no tots els gossos responen correctament al tractament i poden acabar morint (properament us parlaré sobre la Leishmaniosi i ja us comentaré que existeix una vacuna enfront aquesta malaltia).

Exiteixen pipetes com les Advantix (Bayer) o les Exspot (MSD) que, a part de protegir enfront les puces i les paparres, també tenen un efecte repel·lent del mosquit. Tot i això, el producte repel·lent que més confiança em dóna és el collar Scalibor (MSD), que dóna una protecció del 97%  (segons l'estudi: R. Killick-Kendrick, C. Focheux, j. Dereure, M-P Puech y M. Cadiergues, Protection of dogs from bites of phlebotomine sandflies by deltamethrin collar for control of canine leishmaniasis. (1997)).
L'Scalibor a part de protegir enfront el mosquit, també protegeix enfront les paparres i, en menor mesura, enfront les puces.

Si em permeteu que us aconselli, el més recomanable és la combinació del collar Scalibor per l'efecte repel·lent del mosquit, amb unes pipetes repel·lents de puces i paparres. Aquesta combinació, et permet posar les pipetes cada mes i mig, enlloc de cada mes perquè el collar també té cert efecte repel·lent de puces i paparres.
En el cas dels gats, el més fàcil d'usar i més efectiu són les pipetes, però si el vostre gat no surt de casa, amb un collar contra puces i paparres segurament ja en fareu prou.

Quin gat o gos triar?

En els anteriors posts vaig parlar de les implicacions que suposava tenir un gos o un gat. Un cop hem decidit conviure amb un dels dos, ja podem començar a plantejar-nos com ha de ser el gos o gat que volem.

Primer, us heu de platejar si voleu comprar o adoptar. L'adopció ronda els 100-150€ però et donen el gos o gat vacunat, identificat (amb xip) i, en la majoria de casos, esterilitzat. La compra a part de ser més cara, no sempre inclou vacunes i xip, i per descomptat, no inclou l'esterilització. Jo us recomanaria que féssiu un cop d'ull a les protectores abans de passar per les botigues, moltes tenen pàgina web o de facebook on pots consultar les fotos dels animals que tenen, tot i que sempre és molt millor visitar-les en persona, per deixar-te seduir per aquests peluts de 4 potes. La majoria de gossos i gats que hi ha a les protectores, són mestissos, però també n'hi ha de raça. Durant el temps que vaig estar de voluntària a una protectora, per allà van passar San Bernardos, Yorkshires, Goldens, Bulldogs, ... i un llarg etcètera, ja sigui perquè els havien abandonat o perquè s'havien fet massa grans per poder vendre'ls en un criador (per tant, molts d'ells eren cadells).
Si us decidiu per anar a comprar un cadell de raça, informeu-vos bé sobre la botiga o criador on aneu. Ara està molt de moda que botigues i criadors comprin cadells a països de l'Est on, literalment, tenen granges de gossos i gats. Com us podeu imaginar, aquests cadells no neixen ni es crien en les millors condicions i acostumen a tenir molts problemes de salut, però clar, es compren a preus molt baixos i els venen a preus molt elevats, amb la qual cosa botigues i criadors en treuen un gran benefici.  

En el cas dels gats, a no ser que ja tingueu en ment una raça concreta, el més normal és que acabeu amb un gat Europeu Comú a casa (o el que seria, el gat mestís).  Entre els diferents felins no hi ha gaires diferències: el tamany és similar (4-5Kg) i el caràcter també; són animals força independents, molt actius i juganers  (a excepció dels gats Perses, que són un món a part, ja que acostumen a ser animals molt dòcils i tranquils). Potser la diferència més marcada es troba en la morfologia facial (alguns gats són de nas xato) i en la llargada del pelatge, anat des del cabell llarg com en els gats Perses fins a no tenir-ne com en els gats Sphynx, però els més comuns són els de pèl mig.  Per tant, la vostra decisió la basareu, bàsicament, en  trobar un gat que tingui una combinació de color del pelatge i dels ulls que més us agradi.

En el cas dels gossos, la primera qüestió que us heu de fer és quina mida ha de tenir?: de gossos n’hi ha de totes les mides i colors i acostuma a ser difícil decidir-se per un. A diferència del que es pensa, viure en un pis petit no ens impossibilita tenir un gos gran. Els gossos no requereixen grans espais. Això sí, no podeu pretendre que un gos de 40Kg es quedi tot el dia tancat en 60m², els gossos necessiten passejar/córrer, mínim 2-3 cops al dia i, sobretot als gossos de races grans, se’ls ha de fer passejos que siguin suficientment llargs com per cremar tota l’energia que tenen. De la mateixa manera, tenir molts metres quadrats de jardí on el gos pot tirar-se tot el dia campant, no vol dir que no haguem de treure a passejar el nostre gos al carrer. Per molt espai que tingui el gos, la major part del dia se’l passarà dormint al seu llit o caseta i necessitarà sortir fora dels límits del seu territori per socialitzar-se amb altres gossos i espais i cremar energia.

És a dir, la mida del gos no l’heu de decidir únicament per  l’espai del que disposeu (a no ser que visqueu en un apartament de 30m²), sinó en funció del que pugueu oferir-li al vostre gos: si sou persones actives, que disposeu de bastant temps lliure per dedicar a passejar amb el vostre amic, un gos gran o mitjà seria una bona opció. Si pel contrari, no podeu dedicar-li tant de temps al passeig o sou persones grans o amb dificultats per poder passejar un gos de 30Kg, us aconsellaria un gos de raça petita.

Un apunt a remarcar, que no tracta de ser un factor decisiu, sinó mera informació, és que a part de en la mida en sí, els gossos de raça petita i gran també es diferencien en la seva longevitat; en general, els gossos de raça petita acostumen a viure més anys que els de raça gran.
També les despeses de manteniment van en funció del tamany: com més gran és el gos, més despeses en menjar, més cars són complements (collars, llits, menjadores...), les visites a la perruqueria i els tractaments veterinaris.

La segona pregunta a fer-se tant en el cas dels gats com en el cas dels gossos és si voleu mascle o femella? La majoria de vegades no hi ha gaire diferència entre mascle o femella. Sí que és cert, que els mascles acostumen a ser més independents i les femelles més afectuoses però com en el cas de les persones, cada gos i gat és un món i cadascun té el seu propi caràcter. Ara bé, hi ha un punt important a tenir en compte: les femelles tenen el zel periòdicament i els mascles no. Això vol dir que quan tenim una femella hem de patir les “molèsties” que suposa el zel: taques per terra, inquietud de la gosseta o gateta, vigilar perquè un mascle no la munti durant el passeig, etc.  Tot això es pot evitar amb l’esterilització (ja en parlarem més endavant sobre els seus beneficis),  però hem de saber que castrar una femella pot arribar a costar més del doble que castrar un mascle.

En el cas dels gossos, arribat en aquest punt, ja sabeu quina mida i quin sexe s’adequa més a la vostra família; ara heu de decidir-vos per la raça (o no raça). Hi ha races més actives que d’altres, races que són específiques per alguna activitat en concret (com els gossos de caça, els gossos pastors o els gossos de guarda entre moltes altres activitats), races més delicades que unes altres... El millor, és preguntar al vostre veterinari o buscar informació en llibres o Internet per veure quina és la raça més adient per vosaltres. De totes formes, crec que a l’hora de conviure amb un gos, un fet que preocupa bastant (com a mínim a la persona que s’encarrega de la neteja) és el pèl. A diferencia del que es pot pensar, els gossos de pèl curt, perden molt més pèl que els gossos de pèl llarg, el que passa és que el pèl llarg és veu més que el curt quan s’amuntega pels racons de casa. Els gossos que menys pèl perden són els tipus Yorkshire, Bichon Maltès, ... (podríem dir que són els gossos de pèl extra-llarg) però requereixen anar periòdicament a la perruqueria per tallar-lo (aquí afegim una despesa que no tindrem amb un gos de pèl curt). Sigui com sigui, tots s’han de raspatllar diària o setmanalment  per tal de mantenir el pelatge en les millors condicions. Un apunt important, és que els gossos de pèl dur (com l’Snauzer o Fox terrier) per les característiques d’aquest pelatge, són gossos molt adequats per conviure amb famílies on algun dels membres és asmàtic o té problemes d’al·lèrgia. També destacar, que els gossos sense raça, els mestissos o creuats, acostumen a ser més resistents a les malalties.

L’últim a plantejar-se i que crec que quasi ningú ho fa, és: cadell o adult? A tothom li fa molta gràcia tenir un cadell a casa i veure com va creixent i fa les delícies de la família. Ara bé, no tot són flors i violes amb un cadell. Els cadells s’han d’educar i se’ls ha d’ensenyar a fer les seves necessitats al carrer. En aquest punt és on molts propietaris perden la paciència, ja que poden passar molts mesos fins que això passi; a més, rosseguen tot el que troben a l’abast i és una sorpresa quin serà el seu caràcter d’adult. No estic pas en contra de que s’adoptin o es comprin cadells, només dic que tot això es pot evitar si us decidiu per un gos adult. Tenir un gos adult és molt menys estressant, els gossos adults ja tenen el caràcter format, amb la qual cosa ja us podeu fer una idea de com es comportarà quan convisqui amb vosaltres, també està educat i no caldrà ensenyar-li a que no es faci les seves necessitats a casa.

Trieu el gat o el gos que trieu, la vostra convivència amb ell o ella serà inoblidable i compartireu un munt d’experiències i anècdotes que sempre recordareu i portareu al vostre cor.

Nutrició Ortomolecular

Aquest dissabte passat, vaig anar a un seminari sobre Nutrició Ortomolecular aplicada a les malalties psiquiàtriques (epilèpsia, agressivitat, ansietat,...), dermatològiques (al·lèrgies, dermatosis autoimmunes...) i gastrointestinals del gos, impartit per In Terra Salud.

He pensat que trencant una mica amb els dos posts anteriors, us podria explicar una mica en què consisteix aquesta teràpia.

La Nutrició Ortomolecular és una teràpia alternativa (i en molts casos complementaria a les teràpies convencionals) en la que s’administren determinades quantitats de biomolècules essencials (vitamines, minerals, aminoàcids ...), que són substàncies naturals de l’organisme, per tal de restituir el seu equilibri nutricional. Això es basa en el fet que en la medicina ortomolecular, es considera que les malalties són causades per desequilibris moleculars que es poden corregir per mitjà de l’administració de les molècules nutritives adequades en el moment correcte.

La utilització regular de la Nutrició Ortomolecular permet mantenir la salut de l’animal i prevenir o atenuar els desequilibris metabòlics que poden desencadenar en malalties i l’envelliment.

Al seminari, se’ns van plantejar casos reals en els quals la Nutrició Ortomolecular permetia la millora dels pacients utilitzant-la com a teràpia única o acompanyant a les teràpies convencionals.  Vam veure quins eren els millors productes per cada cas, els seu mecanisme d’acció i les diferents dosis a aplicar.
Per exemple, en casos d'intolerància alimentaria es pot administrar un complexe de probiòtics i fitoteràpia (VITAMINOR - Entero Complex) que actua a nivell de la membrana intestinal i restitueix el seu equilibri, produint una reducció o, fins i tot, la desaparició d'aquesta intolerància.

Si voleu saber-ne més o voleu una pauta terapèutica amb Nutrició Ortomolecular per tractar el vostre gos o gat, no dubteu en posar-vos en contacte amb mi, estudiarem a fons el cas i veurem quina és la millor opció per a que el teu pelut estigui sa i fort com una roca ;) .

Què cal saber abans de tenir un gat?

Com que en el blog parlaré de gossos i gats, no pot faltar una entrada en la que expliqui les consideracions a tenir en compte quan pensem en conviure amb un gat, igual que  he fet en l'anterior post pels gossos.

En aquesta ocasió, però, he hagut de comptar amb els consells de la Gabriela Garcia, amiga i companya de professió, que sap més que jo de conviure amb gats, ja que jo mai n'he tingut cap (és una experiència que tinc pendent).

Tenir un gat comporta el mateix compromís i la mateixa responsabilitat que tenir un gos, no deixa de ser un ésser viu que depèn de nosaltres. Així que abans de decidir-nos per ampliar la família amb un gatet, hem de valorar seriosament si ens podrem fer càrrec d’ell durant els seus 15-20 anys de vida i oferir-li les millors condicions.

Sí que és cert, que són més independents que els gossos i no requereixen el temps de llargues passejades diàries; però tot i que els agrada tenir moments de soledat, també els agrada estar en companyia i que estiguin per ells, per la qual cosa, haurem de tenir temps per dedicar-lo a jugar amb ells i fer-los manyagues.

En quant al cost econòmic de mantenir un gat, podríem dir que és similar al de mantenir un gos: l’adopció i/o compra ronda en preus similars així que la inversió inicial seria d'uns 250€ a 800€; no necessiten corretja ni collar pel passeig, però se’ls ha de comprar un rascador on puguin afilar les seves ungles, la safata perquè facin les seves necessitats i periòdicament se’ls ha de comprar la sorra i el menjar. També s’ha de pensar en las castració, en vacunar-los anualment i desparasitar-los periòdicament. Hem de pensar en imprevistos, tant pel que fa a visites al veterinari, com pel cost de portar-lo a una guarderia quan marxem de vacances (tot i que un avantatge que presenten els gats, és que tenim l’opció de trobar algun conegut que vagi un cop al dia a casa a netejar-li la sorra i posar-li menjar, sense haver de causar-li l’estrès de portar-lo a una guarderia).

Segurament, tenir un gat sigui una bona manera de començar a ampliar la família amb un animal de 4 potes i una bona opció per aquelles famílies que disposen de poc espai,  però cal tenir en ment, que els gats no són joguines ni gossos petits (no et vindran a rebre quan tornis de la feina saltant com bojos i movent la cua exageradament); tenen la seva pròpia manera de fer i se’ls ha d’entendre i tractar com a tals. Els gats són molt afectuosos i omplen l'espai que omple un gos, però d'una forma diferent.

Per vosaltres serà una experiència única, "no guanyareu una mascota, guanyareu un company d'aventures i sabreu reconèixer l'amor on els altres només veuen independència" (Gabriela Garcia). 

En Wit i en Roger (el fill d'un amic) el dia que va arribar
 a casa procedent d'un protectora

Què cal saber abans de tenir un gos?

El meu primer post, va dirigit a totes aquelles persones que estan pensant en conviure amb un gos per primera vegada o que fa tant de temps que no conviuen amb un, que ja no recorden què suposa tenir un gos. I tant si fa molt o poc que convius amb gossos, no està de més fer-li un cop d’ull, segur que hi ha informació que et pot semblar interessant.

Com diu una campanya publicitària bastant famosa, un gos “no és una joguina” que puguem tornar a la botiga si no és com esperàvem. Tant se val si teniu pensat comprar, adoptar o agafar el gos que us regala un amic o conegut, el que sí és important, és conèixer tot allò que implica ampliar la família amb un company de quatre potes. Així podrem evitar que arribi el dia en que perquè “marxem de vacances i no sabem on deixar-lo”, “ha crescut més del que pensàvem”, “ens fa moltes destrosses a casa”, i un llarg etc. el nostre amic acabi formant part de la llista interminable de gossos que són abandonats en gosseres i protectores.

Primer de tot, cal tenir present que el gos haurà d’estar amb nosaltres al llarg de tota la seva vida; això és entre 10 i 15 anys (de mitjana). No tenim poders per endevinar el futur, però podem fer-nos una idea de cap a on anirà la nostra vida i plantejar-nos si la podem compartir amb un gos. Cal estar disposats a complir amb les nostres responsabilitats com a propietaris del gos: tenir temps per passejar-lo, educar-lo i fer-nos càrrec d’ell tant a les bones com a les males.

Un altre punt important, és que s’haurà d’invertir una part de l’economia domèstica en el gos. Tenir un gos no és barat (però tampoc és un luxe, no us espanteu!). La primera inversió és la més destacada: s’ha de comprar el collar, la corretja pel passeig, els bols pel menjar, el pinso, el llitet, la caseta i totes les “pijeries” vàries que ni us imagineu que trobareu a la botiga d’animals. Si a això, se li afegeix que el gos és adoptat o comprat, la despesa pot anar dels 250€ a 1.000€ (o més, si es tracta d’un gos amb pedigrí). I si a sobre és un cadell, cal pensar que s’haurà de vacunar vàries vegades el primer any i això implicarà més despeses que adquirir un gos adult.

Un cop hem fet aquesta primera inversió, s’haurà de destinar diners per comprar pinso mensualment, per portar el gos periòdicament al veterinari, per desparasitar-lo interna i externament al llarg de tota la seva vida i també hem de pensar en imprevistos como malalties o accidents que afectin al nostre amic i les despeses que pugui ocasionar dur-lo amb nosaltres de vacances (en la majoria d’hotels s’ha de pagar un extra per tenir el gos a l’habitació) o deixar-lo en una guarderia.

En resum, tenir un gos és una decisió que comporta un compromís i moltes responsabilitats i hem de pensar que haurem de ser conseqüents amb ella durant tota la vida del nostre amic. Com a membres de la família que són, s’han de tenir en bones condicions de salut i ens hem de preguntar si podrem oferir-li aquestes condicions durant tota la seva vida. A canvi, guanyarem un amic fidel que ens farà molta companyia i ens estimarà incondicionalment.

L'Etna el dia que va arribar a casa